Fa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera. Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor. Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure. Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals. Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials. Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps. En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l'economia local. Martí Sistané President de la FEGP Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva