Posts Tagged ‘riquesa’

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP

Enlloc regalen res

dilluns, 21 de agost del 2017

vva

Més enllà del perímetre de la meva fàbrica hi veig un paisatge antròpic que rodola des de la Talaia i turons adjacents. D’aquesta perspectiva en selecciono la postal que enquadra el mosaic de vinyes del Padruell, la masia en Cabanyes, la fàbrica de MAHLE i la mar.

És una foto que sustenta el relat d’una part important de la història de Vilanova. Dels ceps que curullaven bótes de vi i aiguardent per escampar mar enllà, dels Cabanyes que en feien comerç a l’Europa atlàntica o els Puig i altres socis que travessaven fins a Cuba per, un cop feta la butxaca, aixecar fàbriques cotoneres com cal Xoriguer, la primera llavor de la FISA i la MAHLE.

Les fàbriques i la Masia no hi serien sense la mar i els ceps, i aquests no hi serien sense una terra eixuta i antipàtica. Però la mar, la terra, els ceps o els vins no haurien fet tanta feina sense l’empenta i el talent de molta gent. De pagesos amb moltes hores d’aixada, d’obrers d’aquí i d’allà i d’emprenedors arriscats que reemplaçaren les mancances amb enginy, treball i diners. De prohoms il·lustres i d’una classe treballadora que havia de pencar de valent amb moltes angúnies i un malviure.

No va ser fàcil per a ningú. No era senzill ni planer pels masovers i propietaris, ni pels navegants i comerciants, ni tampoc pels capitans d’indústria, les filadores i teixidores. Però van construir un futur que ara és el nostre present. La terra, el comerç i la indústria exigeixen dedicació i molts esforços per veure’n el resultat. Hi ha altres models d’efectes més immediats i de diner fàcil, però no generen riquesa de llarg recorregut per al conjunt de la societat.

Albert Tubau

Re-industrialitzar-nos?

dilluns, 1 de setembre del 2014

industriaTarda d’agost canicular, o potser no tant. Passo via entre les pàgines asèptiques d’alguns diaris. Poques notícies i moltes entrevistes a peu de piscina amb poca esma d’entrevistat i entrevistador. Faig aturada en una entrevista a Josep Maria Àlvarez, el sempitern secretari de la UGT a Catalunya. El titular: Hem de fer nacionalisme industrial. Una primera lectura en diagonal em fa adonar que el titular és precisament això, un titular, i més encara, un titular d’estiu. Resulta que nacionalisme industrial és, precisament, allò que fa Alemanya: protegir els seus productes obligant els demés a fer determinades polítiques exteriors. Ah!, però per fer això calen uns nivells de poder i influència que molts no tenen, vaja, que no tenim! Aquestes polítiques industrials no ens serveixen.

A punt de canviar de pàgina em fixo en una sentència del sindicalista: La indústria produeix riquesa i fa que la gent es guanyi la vida de manera decent, sense fer cap pelotazo. Ara sí, aquí estava l’autèntic titular que ha passat per alt al periodista. Servidor, que és un defensor entusiasta de la indústria com a motor de creixement -motor dièsel, d’aquells d’anar fent sostingudament- té la fantasia de pensar que el nostre futur encara passa per aquí. Els focs d’artifici i els jocs de mans –economia financera en diuen?– ja hem vist on ens han dut. Em fascina que ara que li hem vist el cul, i sabem si és mascle o femella, de sota les pedres surten els defensors “de tota la vida” de la via industrial. Polítics, economistes, sindicalistes i gurus de tota condició aposten per la indústria. D’un poc d’indústria que aguanta el xàfec i d’una molta que fa temps va fer les maletes després d’una dolorosa cursa d’obstacles: reconversió industrial, zones d’urgent reindustrialització, deslocalització industrial i altres fórmules perverses.

Després del que inventen ellos! algú va considerar que era lleig i pocasolta que països de nous rics com nosaltres ens dediquéssim a embrutar-nos les mans fabricant coses. Transformar, dissenyar, crear, innovar… No, això no! Era millor convertir-nos en un país de serveis low-cost, amb formació, clientela, sous i altres variables també low-cost. Doncs bé, ara resulta que cal industrialitzar-nos novament, ara que ens anuncien que alguns dels fabricants que van marxar volen tornar cap a casa. Què cal fer primer? Disposar de sòl industrial, polígons ben equipats, alleugerir la burocràcia… No!! Bé, això també, però primer cal fer una altra cosa: assegurar i afiançar allò que ja tenim! Aquesta és una qüestió que no acabo d’entendre. Aboquem esforços ingents en crear l’entorn adequat per aflorar nous emprenedors –empresaris en deien abans– orientant-los a segments i nínxols de negoci sovint extravagants, quan veiem com cada dia tanquen empreses i baixen persianes de botigues i negocis. No seria millor assegurar-ne la viabilitat i garantir els llocs de treball que ja tenim?

Dit això, després faria una altra cosa: preguntaria als nostres empresaris per què el seu negoci continua funcionant després de set anys de crisi? La pregunta no és banal. Hi ha factors estratègics, casuals o de localització -estructurals o conjunturals- que ho facin possible? És gràcies a les condicions geo-estratègiques de la ciutat, els avantatges impositius, els serveis addicionals, el cost de mà d’obra, la proximitat als mercats…? Les respostes ens donarien inputs molt valuosos per modular el comportament per la banda de l’oferta i apuntar millor o corregir la tàctica. Només un exemple, algú s’ha preguntat per què la multinacional Prysmian –ex-Pirelli– continua a Vilanova després de 112 anys? Una pista. La fabricació de cables elèctrics exigeix de matèries primeres molt cares i que, sovint, cotitzen en mercats internacionals: coure, alumini, ferro, derivats del petroli … Materials cars per a tothom! Això fa que l’impacte del cost de la ma d’obra sobre el producte sigui relativament baix. Aquesta és una diferència notable respecte els ex-col·legues de Pirelli Pneumàtics. Per això, la fàbrica de Pirelli a Manresa fa molts anys que va tancar i va traslladar la seva activitat als països d’on surt el sol. La cosa, òbviament, es més complexa, però cal detectar en quins factors d’oportunitat, locals o globals, hem d’apalancar-nos. Per tant, cal preguntar-nos -sigui per mantenir o per atraure nova activitat industrial- què hi podem fer des del territori?

Albert Tubau