Posts Tagged ‘professionalitat’

De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau