Posts Tagged ‘Planificar’

Fer visible allò que és quotidià, un simple consell

dilluns, 17 de setembre del 2018

mbatet

El retorn de les vacances estiuenques predisposa a engegar “un nou curs” i el desig lògic i saludable d’iniciar-lo de la millor manera possible. La necessitat de posar ordre a tasques, projectes, temes pendents i noves idees s’acostuma a materialitzar amb anotacions a l’agenda, notes a les llibretes, l’ús d’algun programa de planificació o qualsevol element que ens permeti “veure” tot allò que tenim al cap bolcat en algun suport.

I és que està científicament demostrat que planifiquem, organitzem i pensem millor si fem ús d’un mapa amb tots els elements que hi intervenen de forma visible (sigui amb post-it o anotacions).

Fer visible (en un bon mural a la paret amb targetes o notes que es puguin enganxar i desenganxar) la planificació del nou curs ens ajuda a veure la globalitat de tot el que tenim entre mans, a explorar múltiples i variades possibilitats, a compartir i construir amb l’equip tot allò que hem d’aconseguir i constitueix un element motivador.

Aquest és el simple consell. Canviem la forma quotidiana de planificar per una altra més visible, motivadora i participativa i donem-li un espai prioritari en el lloc de treball. Les parets d’una oficina diuen molt de com s’hi treballa.

Maria Batet

Entrenadora d’habilitats creatives i emprenedores
Facilitadora gràfica

Planificar el Penedès

dimarts, 15 de juliol del 2014

Tornareu a llegir el que ja he exposat altres vegades quan us digui que planificar és una cosa i omplir el sac de desitjos és ben bé una altra; que una cosa es fa amb arguments i l’altra amb propòsits; la primera amb raonaments, la segona amb ingenuïtat.

Planificar és posar calendari a determinades actuacions que es puguin implementar en un temps i amb uns recursos determinats; això vol dir que en el procés de redacció cal prioritzar i cal renunciar. És a dir, cal establir una jerarquia d’objectius, des del més urgent al menys exigible, tot i garbellant allò que és factible i menystenint les quimeres.

Posar epígrafs a les estratègies requereix el consens de la majoria de ciutadans i institucions que s’apleguin en el mateix entorn objecte de la planificació. Si no hi ha entesa mai no es podran realitzar les actuacions consignades en el document de prioritats. Haurem treballat, una vegada més, per omplir les prestatgeries d’algun despatx anònim.

Si volem planificar el Penedès hem de posar el mètode necessari però sobretot hem d’actuar amb empatia. Ningú no es pot erigir en paladí de la planificació si abans no ha superat l’assignatura del lideratge o bé no ha merescut la confiança de tots els agents implicats. Qui vulgui dissenyar les directrius de futur que comenci per casa seva i no s’arrogui majors pretensions, poden pensar alguns. El veïnatge mai no acceptarà una planificació en què no hi hagi participat plenament, com tampoc obeirà consignes per part de qui, potser, no ha estat prou sensible a les seves singularitats.

Entendre el Penedès com un tot homogeni és equivocar-se. Interpretar la partitura territorial sense els músics i els actors del conjunt del territori és equivocar-se. Avui dia la planificació està cada vegada més lluny de la demagògia i només té un camí per reeixir: gestionar bé les afinitats. El cas és que en aquest tros de món, que és el Penedès majúscul, d’afinitats n’hi ha moltes i molt diverses, i les maneres de fer i d’entendre són, fins i tot, antagòniques. El discurs no pot ser el mateix, doncs; com tampoc no hi ha un únic relat, per molt que l’historicisme ens vulgui arrenglerar.

Si volem planificar el Penedès, tot el Penedès, comencem per posar paper blanc damunt la taula i preterir les premisses i els tòpics de sempre i dels de sempre. Si el pròleg és previsible, l’epíleg no passarà de ser retòric. Convoquem tothom per a què en sigui protagonista. A tothom li agrada ser el primer actor del seu propi destí, sense cap guionista que dramatitzi el seu itinerari de futur, des de cap plaça del Penedès que no sigui la plaça en què tothom s’hi aplega. Desplacem l’eix del debat i la processó de reflexions per tots els indrets del territori, i acceptem la discrepància com a itinerari dialèctic i no pas com a hostilitat a combatre. Més que mai, la nova manera de fer ha de ser generosa, gens gasiva.

Isidre Also Torrents
@isidrealso
Secretari general ADEG