Posts Tagged ‘oportunitat’

La FEGP, un exercici d’alquímia

dilluns, 4 de juny del 2018

alquimiaEl 12 de juny es compleix el primer aniversari del procés d’integració de les organitzacions UEP i ADEPG. Avui la nova FEGP s’encamina al miler d’empreses associades. A hores d’ara ja és considerada com una de les primeres xarxes empresarials del país. Disposa de tres seus socials, al Vendrell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú.

La conjunció de les dues entitats que coincidien en la regió penedesenca no era ineludible, com s’ha dit, com tampoc seria irreversible si no tingués els resultats esperats. El fet de convergir en un mateix espai era una oportunitat per assolir major eficiència i alhora erigir-se com un interlocutor inequívoc davant les institucions públiques i privades, els mitjans de comunicació i, encara més, els públics d’empresa.

Es podia fer d’una altra manera, segurament, o no fer res. Es va optar, però, per un exercici d’alquímia no exempt de riscos explosius. Calia escriure un guió i dibuixar un itinerari. La major dificultat era l’absència de referents. No és gens habitual posar-se d’acord des de l’antagonisme primigeni, sobretot quan s’endevina que uns i altres, tots, han de renunciar a bona part del seu estatus i dels seus signes d’identitat.

Un any després el balanç és molt positiu. Els aspectes físics i mecànics, com ho és l’acoblament de les dues estructures en un mateix engranatge, han estat resolts amb escreix. Els factors químics, com ara l’estil i la cultura corporativa, progressen adequadament.

Tampoc no es podia demanar més quan tot plegat s’originava en un paper en blanc en el què les primeres paraules escrites van ser generositat i equitat. Quedarà a l’anecdotari l’ocurrència dels dos presidents quan corroboren que la culpa la va tenir una ampolla de cava, o potser més d’una.

També cal atribuir bona part dels mèrits als membres dels dos equips directius, que van ser solidaris amb els respectius presidents i van assumir els sacrificis que s’apuntaven en el full de ruta. Alguna cosa ha grinyolat -per què no dir-ho- però tampoc era previsible que tot s’harmonitzés des del mateix debut.

El cas és que ara fa un any, de tot plegat.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso

Qui pot parlar en nom de les pimes?

dilluns, 25 de setembre del 2017

pimesLes institucions econòmiques i empresarials de major llinatge s’han manifestat. Davant la situació política que engoleix Catalunya les summitats patronals han estat poc sensibles amb els parers dels ciutadans. No han entès res del que està passant, segurament perquè leviten molt per damunt de la gent del carrer, entre la què també s’hi troben els empresaris i directius de les petites i mitjanes empreses, com també aquells que treballen pel seu compte.

Un té la sensació que la indolència palesa aquests dies per les entitats empresarials més poderoses -que no vol dir que siguin les més representatives- s’ha fet al dictat de les grans companyies o sota les influències dels interessos més abrivats. No tinc la impressió que s’hagi auscultat el pensament de l’empresariat de debò, sigui quina sigui la seva opinió. Les al·locucions i els comunicats de premsa han engrandit encara més l’abisme entre els portaveus i la gent d’empresa, la de veres.

Pensin d’una manera o d’una altra, potser a favor o potser en contra, bona part dels empresaris de la factoria, del taller, de la botiga, de l’obrador, de l’establiment i de l’oficina no se senten còmodes davant les asseveracions dels dirigents patronals, perquè no se senten representats. Vet aquí l’escletxa cada vegada més accentuada. Els moments polítics que estem vivint des de fa mesos no han estat aprofitats per la majoria d’organitzacions empresarials, que han perdut l’oportunitat de sintonitzar amb les bases i recollir el seu estat d’opinió, en tota la seva diversitat.

Si totes les associacions, les cambres i els cercles més influents s’haguessin manifestat favorables al dret a decidir l’efecte hauria estat molt contundent. Avui molt pocs discutirien el seu ascendent i la capacitat de representar el mosaic empresarial. Fins i tot haurien recuperat un cert lideratge, que a hores d’ara només es manté pel comensalisme d’alguns mitjans de comunicació que no acaben d’entendre que ja fa temps que les patronals antigues ja no representen l’empresariat modern. Cada vegada més les entitats territorials, com ara la FEGP, fem bona la nostra proximitat amb els polígons, els centres comercials i els negocis a peu de carrer per identificar-se amb els anhels i els renecs de l’empresariat.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

El Pla Estratègic del Penedès

dilluns, 28 de març del 2011

La planificació estratègica, sigui d’una organització o d’un territori, es deriva de la percepció d’una necessitat de canvi o bé d’una voluntat de millora. El canvi no pot tenir un altre rumb que no sigui el progrés. El progrés passa per la innovació, per l’adopció de nous conceptes i noves tendències que garanteixin la continuïtat; la supervivència, a vegades.

Canviar vol dir prioritzar. Per prioritzar s’ha de destriar entre diferents opcions. Això vol dir que per canviar necessàriament s’ha de renunciar a algunes coses. No hi ha estratègia sense una abdicació prèvia; ho dic d’una altra manera, tota planificació estratègica comporta un cost d’oportunitat.

Tot i que seria desitjable no es pot entendre un pla estratègic que reculli les voluntats de tothom i tingui la pretensió de deixar content a tothom. Això, en tot cas, és un pla de bones intencions; que tampoc no està gens malament; però no és un pla estratègic.

La planificació d’un territori no pot tenir la fal·lera de consensuar les directrius. La prova la tenim en que les minories parlamentàries mai no aconsegueixen l’aprovació d’un full de ruta sense abans negociar concessions i renunciar a bona part de les seves prerrogatives. Per contra, les majories parlamentàries difícilment obeiran els retrets o les discrepàncies dels seus opositors; tallen pel dret.

El Pla Estratègic del Penedès té pecats de joventut, de la mateixa manera que els seus precedents tenien l’acné de l’adolescència. No és valent. Aquí ningú renuncia a res. I així no anirem enlloc.

El 3r Pla Estratègic del Penedès volia ser la carta estratègica de tot el Penedès, més enllà del fet comarcal. S’ha gestat a Vilafranca i quan ja estava embastat s’ha volgut exportar a la resta del territori. No és fàcil que el Garraf i el Baix Penedès -ja no parlo de l’Anoia- acceptin com a propi un seguit de propòsits que li resulten aliens i, fins i tot, fora del seu districte de decisió -això ho va dir l’alcalde del Vendrell en un exercici de sinceritat que potser va resultar hostil per a segons qui.

La Fundació ProPenedès és una institució que té expertesa i ho sap fer bé a l’hora de seure la gent a taula i promoure el debat. Encara no ha perdut tot el crèdit. Hauria d’aspirar també a ser l’escenari d’una discusió ineludible sobre el futur del territori, encara que la disputa tingui moments de tensió i no deixi content a tothom. Més que un fòrum de debat, en el què cadascú defensa la seva parcel·la, ens cal un estadi en el què tothom defensi l’àmbit penedesenc, per damunt dels interessos personals i de certes manies persecutòries. A l’hora de decidir com volem el tros, no són bons els plantejaments innegociables i no ajuden gaire les actituds intransigents.

Si la planificació estratègica ens ha de servir per abordar el canvi pretès abans cal abordar un canvi en les maneres i, potser també, un canvi dels actors nominats.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG