Posts Tagged ‘model productiu’

Predicció, previsió i prevenció

dilluns, 5 de març del 2018

comercFa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera.

Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor.

Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure.

Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals.

Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials.

Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps.

En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l’economia local.

Martí Sistané
President de la FEGP

Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva

Independents o neutres?

dimarts, 18 de febrer del 2014

Tots coneixem la poca predisposició dels empresaris a manifestar-se en qüestions polítiques. I fan bé, perquè en aquest país la tradició frontista invita a quedar-se fora de la trinxera per no prendre mal.

Les associacions empresarials manifestem també aquesta precaució. Ens justifiquem dient que la nostra tasca no és fer política, que per això hi ha els polítics professionals, i que el sistema democràtic no ens ha convidat a tenir un paper orgànic en l’expressió de la opinió.

Per això opinem, i se’ns escolta, sobre qüestions de mercats, de desenvolupament, de relacions laborals, de regulació econòmica, d’infraestructures, de model productiu, de relacions internacionals, de l’entorn econòmic, del mercat comú europeu, de fiscalitat. Però de política no.

Ara bé, tot el que he esmentat no és política? No està en mans de la gestió política tots els aspectes apuntats?

Si és així, tenim obligació de parlar de política. I tenim obligació de, bo i reconiexent que no tenim un paper orgànic, no ometre cap debat polític del que se’n derivin qüestions com les esmentades.

El debat sobiranista, per tant, no ens ha de fer por. L’àmbit polític de decisió en el que es tractin aquests aspectes afecta directament el resultat de les decisions. El punt de vista és important, i la defensa dels interessos econòmics del país hem vist que es veu sovint afectat pel punt de vista actual de la presa de decisions polítiques.

Perquè ser políticament independents no vol dir ser políticament neutres. És per això que hem de fer sentir la nostra veu en defensa dels nostres interessos, els de les empreses i els del país, que són obligatòriament coincidents. També en un debat de tanta transcendència com el sobiranista.

David Andreu
Junta directiva de l’ADEG
@davidandreu

Encadenats a l’euro

dilluns, 9 de novembre del 2009

Davant la impossibilitat d’un canvi a curt termini de l’anquilosat model productiu espanyol la “devaluació interna”, és a dir, els retalls de costos i preus i la immigració es veuen com l’única sortida de la recessió tenint en compte la “camisa de força” que suposa la pertinença a l’euro.

Espanya ha esdevingut una de les víctimes propiciatòries de la crisi i, en aquest sentit, s’ha obert un debat en els fòrums econòmics sobre la conveniència de romandre dins de l’àmbit de la moneda única europea. Malgrat que l’economista americà Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia l’any 2008, no considera en cap cas la sortida d’Espanya de l’euro, apunta que la permanència a la moneda única està perjudicant l’economia del nostre país. De nou, les darreres setmanes Krugman ha assenyalat que l’euro planteja greus problemes a les regions més deprimides d’Europa, com és el nostre cas, i arriba a la conclusió de la necessitat d’una “forta devaluació interna”, amb retalls de salaris i preus. Per a l’economista americà aquesta sembla ser l’única solució viable ja que l’abandonament de l’euro seria una mesura unilateral tan catastròfica que s’ha de rebutjar.

Els partidaris de l’euro defensen que en l’hipotètic cas de la devaluació de la nova moneda nacional adoptada, la mesura comportaria una millora efímera del dèficit exterior, ja que la competitivitat pel que fa a les exportacions seria anul·lada pels països membres de la Comunitat que procedirien ràpidament a adoptar mesures aranzelàries compensatòries que farien ineficaç l’aventura de la deserció de l’euro. No podem perdre de vista la dependència del nostre comerç exterior dels països de l’àrea de l’euro, que és d’un 75% del total. Per altra part, els efectes de la devaluació sobre el conjunt de l’economia espanyola serien demolidors perquè els nostres bancs estan endeutats amb d’altres institucions financeres europees de l’ordre de 400.000 milions d’euros, la qual cosa faria que, per exemple, en el cas d’una devaluació del 20%, induís un ulterior increment de l’endeutament de 80.000 milions addicionals. Això provocaria la “desintegració” del sistema bancari espanyol portant al col·lapse a la resta d’empreses del sistema econòmic que tenen préstecs de bonus emesos per més de 100.000 milions d’euros. La catàstrofe tindria caràcters epidèmics que s’estendrien i contaminarien el sistema financer europeu. A més, els partidaris de la moneda única ens fan memòria sobre els avantatges que ha gaudit l’economia disposant de “fons de cohesió” i d’altres ajudes que han contribuït a accelerar el desenvolupament

No és d’estranyar que Krugman desaconselli la sortida del sistema euro i deixi als partidaris en una posició falsa, doncs, malgrat que a curtíssim termini seria un avantatge gestionar i flexibilitzar els tipus d’interès, també és ben cert que una devaluació donaria lloc a un increment de la inflació que propiciaria un increment de tipus per damunt dels europeus.

En definitiva, els detractors de la moneda única afirmen que la pertinença a l’euro no ha estat convenient ni durant l’època d’auge de l’economia espanyola ni després quan hem entrat a la crisi. Durant el període d’auge perquè la rigidesa a la baixa dels tipus d’interès ha propiciat un endeutament massiu quan convenia una política monetària més restrictiva. I, al contrari, una sortida de la crisi d’Alemanya i França que sembla estar a la vista pot provocar una pujada dels tipus d’interès que aniria en perjudici de la recuperació espanyola.

Així doncs, sospesant els pros i els contres de la pertinença a l’euro la sortida es presenta com a solució pràcticament inviable per la forta càrrega desestabilitzadora que suposaria, no compensada per avantatges que tindrien un abast efímer. Espanya està, doncs, abocada, per tal de sortir de la crisi, a una severa devaluació de preus i salaris o a la immigració. L’altra sortida és fer front a un canvi absolut del model productiu amb un horitzó temporal a llarg termini, però les mesures de reformes estructurals s’han de fer aprofitant períodes de bonança i no pas quan la crisi s’ha instal·lat a l’economia.

Les empreses espanyoles es mouen en l’àmbit de l’euro i de la política monetària gestionada pel Banc Central Europeu que està mediatitzada per l’evolució de les “locomotores” econòmiques del continent, Alemanya i França. El fet és que aquesta política -orientada al “pesos pesants” europeus- ha portat, segons l’últim informe de la Comissió Europea, a què des de l’adopció de l’euro Espanya hagi perdut un 20% de competitivitat en preus mentre que Alemanya n’ha guanyat un 13%. I això no es deu només als efectes de la política monetària del BCE però quelcom hi té a veure.

L’empresari en època de crisi ha de fer eina de la cultura emprenedora de l’esforç i del risc i tornar a les essències tradicionals que van fer definir l’economia com la ciència de l’optimització dels recursos escassos, doncs, ara que aquests ho són més que mai, la creativitat en la millora de costos sigui l’argument que faci competitives les nostres empreses. Perquè l’euro és una realitat consubstancial a Europa i nosaltres som part indestriable d’Europa. Sobre la realitat de l’euro i la seva relació amb l’economia espanyola no fora bo que fos adient aplicar-li aquella antiga “copla” popular que diu: “Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio. Contigo porque me matas y sin ti porqué me muero”.

Xavier Cardona Torrandell
President ADEG