Posts Tagged ‘innovació’

Per què continuem amb taxes d’atur tan altes?

dilluns, 26 de novembre del 2018

jobs

Amb un 16’56%, el Baix Penedès continua sent la comarca amb la taxa d’atur més alta de Catalunya; mentre que el Garraf (11’89%) ocupa la setena posició del mateix rànquing. Diferent és el cas de l’Alt Penedès (9’97%), que es troba per sota de la mitjana de Catalunya (10’63%).

En conjunt, a les tres comarques del Gran Penedès avui tenim 21.264 demandants de feina, un 5,29% més que en el mes anterior. Els mesos d’octubre ja ho tenen, això. Són períodes en els què el mercat de treball es contrau, una vegada tancada la temporada d’estiu. De fet, l’any passat l’estadística va ser molt similar: el mes d’octubre de 2017 l’atur va créixer un 5,50% respecte al mes precedent.

Ara bé, quin ha estat el comportament de les dades d’atur a Catalunya en aquests mateixos dotze mesos? Mentre a la nostra demarcació granpenedesenca hem reduït l’estadística en un 7’25%, en el conjunt del país el decrement ha estat del 15’12%; més del doble!

És a dir, estem reduint la taxa d’atur a un ritme molt lent si el comparem amb la mitjana catalana. I això per què?

Tenim un mosaic empresarial rellevant, és veritat. Tenim companyies que innoven, exporten i, fins i tot, lideren els seus mercats. Tenim empreses que en els darrers anys s’han espolsat els efectes de la depressió i han crescut. Tenim sectors motrius que tenen un efecte multiplicador en l’entorn. Tot això és indiscutible. Per contra, el dinamisme empresarial és escàs. Es creen poques empreses i no creixen les plantilles en la mateixa proporció que en d’altres geografies. Això ho notem sobretot en les dues comarques costaneres, supeditades a estacionalitat i amb predomini de sectors que no propicien l’estabilitat del mercat laboral.

Hi ha indicis contradictoris. Les empreses que busquen perfils professionals de major competència no els troben. I les empreses que busquen currículums de persones d’escassa qualificació, tampoc els troben!. Què està passant?

Ara fa 26 anys -quan la crisi del 92- ja es parlava de l’atur tècnic. Llavors es xifrava entre un 5% i un 7% els ciutadans que, tot i que estaven inscrits a les llistes, no estaven en disposició d’ingressar en el mercat laboral. Tot fa pensar que avui dia l’anomenat atur tècnic s’ha incrementat; fins al 9%, en molts casos. Si aquesta teoria fos certa la taxa d’atur real a les nostres comarques estaria entre el 3% i el 6%, segons la demarcació.

Per què hi ha aquesta diferència entre l’atur registrat i l’atur real?

La qualitat de vida, des del punt de vista de les condicions de residència i disponibilitat de prestacions socials, és molt alta. Tot i que l’econosistema no els pot garantir llocs de treball, el paratge continua sent molt atractiu per viure-hi. Això ens porta ciutadans d’altres geografies que, potser a curt termini, no tenen intencions de treballar però, tot i així, s’apunten com a demandants d’atur. Suposen que aquesta és una manera d’oficialitzar la seva residència. El resultat és que ens estem convertint en una mena d’hivernacle social; amb eixams d’abelles poc o gens contributives.

Una altra explicació la podríem trobar en l’economia submergida, que no deixa de bategar, particularment en algunes activitats que semblen propenses a la perversió laboral.

Isidre Also
Secretari general FEGP
@isidrealso

Treballadors més compromesos?

diumenge, 5 de febrer del 2017

compromisSi volem millorar la productivitat, la retenció de talent o la innovació mitjançant una major vinculació dels treballadors amb les empreses… encara hi ha camí per recórrer. Però abans d’impulsar i cercar d’augmentar la satisfacció de les persones i llur nivell de compromís hem de saber QUÈ volem millorar.

La motivació dels treballadors és un desafiament constant per a l’empresa. És primordial saber canalitzar i dirigir la seva energia cap als objectius de l’organització.

Les persones de l’organització volen sentir-se’n part i restar informades de tot el que succeeix a cada moment. És imprescindible que disposin de la informació necessària per a desenvolupar eficaçment les seves tasques. Se senten més involucrades si tenen la possibilitat d’interactuar i comunicar-se amb la direcció.

Comunicar de forma responsable i eficaç és més necessari del que ens pensem. I cada mànager, dins de la seva àrea de responsabilitat, pot prendre mesures que fomentin la motivació dels seus col·laboradors i augmenti la seva satisfacció. Amb accions senzilles com aquestes n’hi ha prou: tenir comunicació diària amb els col·laboradors; mantenir reunions periòdiques amb cada membre de l’equip; reunir-se amb els col·laboradors després de les reunions de direcció per tal de posar-los al dia de la informació que pugui tenir incidència en la seva feina, i assegurar-se de que entenen les implicacions que això comporta; animar-los a participar fent preguntes, a que sol·licitin ajuda o suscitin qüestions; implementar polítiques de ‘portes obertes’, en les què les persones s’expressin, comparteixin idees i discuteixin qüestions; aplaudir els esforços, crear un ambient de treball basat en el respecte, felicitar els col·laboradors en relació als esdeveniments importants de les seves vides.

No intentem crear el lloc de treball perfecte, en el què els procediments funcionen sense errades i tots som amics. Això no és possible. Sempre hi haurà conflictes, desafiaments, discrepàncies, frustracions. I aquestes són bones. Són obstacles que ens permeten créixer tant a nivell personal com a nivell professional.

Facultem els treballadors per a que superin aquests obstacles. Desafiem-los a prendre decisions i a ser responsables dels seus resultats. Transmetem-los-els que estan facultats per a fer quelcom, perquè se’ls atorga poder fer-ho. Els treballadors se sentiran més compromesos i l’organització esdevindrà més productiva i eficaç en les relacions amb el seu entorn.

Sònia Ramos
TuAlly

No en parlem més, d’aquelles patronals

diumenge, 6 de març del 2016

blogEls models de representativitat empresarial han canviat. La nova generació d’empresaris i directius ja no és complaent amb els amaneraments anacrònics i exigeix vectors factuals. Es demana a les associacions empresarials un diàleg constant amb els camps del coneixement, amb els mons de la universitat i la recerca, com també major proximitat amb les escoles de negoci. Ensems, una altra interlocució permanent ha de ser amb l’estament polític; a partir del qual es fonamenta la cooperació amb el sector públic, adés ineluctable.

Aquelles patronals d’abans avui han de ser obradors d’impulsos i palanques d’oportunitats; han de respondre eficaçment davant dels seus públics interns i han d’obrir els finestrons al compromís social. Les noves entitats empresarials, en definitiva, han de ser contributives o no seran.

Els rengles de la innovació, la competitivitat i la planificació estratègica són les parets mestres d’una nova cultura d’empresa. Han de ser les modernes organitzacions empresarials les que solfegin aquestes partitures de progrés econòmic, davant d’una platea cada vegada més global i alhora diversa. Cal esperar de les associacions gremials i territorials que siguin integradores i coadjuvants, que liderin i dinamitzin, que actuïn com a xarxes d’interessos empresarials, que participin en la construcció d’un marc propici a l’activitat econòmica.

Els empresaris i directius d’ara no n’entenen de cambres obscures, clientelismes fatus i arribismes polítics. Avui es demana una regeneració, biològica i d’actitud, en les formes i en els criteris, sense reminiscències.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso