Posts Tagged ‘expectatives’

La FP no és la que necessitem les empreses

dilluns, 2 de juliol del 2018

formacioLa taxa d’atur del Gran Penedès està en un 13,5%, gairebé un punt i mig per damunt de la mitjana catalana. La realitat és contundent: prop de vint-i-un mil residents en el nostre econosistema granpenedesenc estan buscant feina. En canvi, les empreses no troben personal tot just quan, ara sí, estan disposades a augmentar les seves plantilles.

Ensems la vitalització econòmica s’observa un declivi del mercat laboral, que no pot donar resposta a la demanda de les companyies. Els departaments de RRHH han d’importar mà d’obra competent d’altres demarcacions, cosa que genera un maldecap afegit perquè no és fàcil consolidar els llocs de treball amb personal no resident a la mateixa zona, tret dels perfils directius.

Què ens està passant? Les mirades més crítiques es centren en la formació professional i en la formació ocupacional.

La formació ocupacional ja fa temps que està damnada per un Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) que ha esdevingut una macroestructura ineficaç i farcida de vicis burocràtics i peremptorietats fàtues. Sempre de manera subreptícia -ells sabran per què- els tècnics dels departaments d’ocupació que estan a peu de carrer, i que coneixen com ningú les vergonyes del sistema, blasmen la seva operativitat.

Pel que fa a la formació professional, aquesta és la ventafocs dels sistema reglat. Les modalitats de formació en alternança -particularment, la dual- van despertar les majors expectatives tant a les empreses com en les mateixes factories de cicles de FP. Des del primer moment, la direcció general de la Formació Professional n’ha fet valoracions positives, però contradictòries.

Segons uns i altres -aquells i aquelles que ho pateixen a les aules- la posada en marxa de la FP Dual va ser precipitada. Han passat set anys i en prou feines s’han reparat les esquerdes d’una implementació sobtada. Es pot dir que la dual funciona, més o menys, perquè està dopada, però no pas perquè hagi satisfet les expectatives polítiques, com tampoc les dels docents.

Cal interpretar que la FP està ben tutelada però mal planificada. Caldria abocar-hi molts més recursos per fer-la més atractiva i per categoritzar-la socialment. Si hi ha una assignatura pendent més que cap altra aquesta és la necessitat de prestigiar la formació professional. A més, cal duplicar els pressupostos per diversificar el catàleg de cicles formatius, fer-los més eficients i dotar les instal·lacions amb laboratoris, tallers i àrees d’experimentació. Només així podrem atraure més alumnes i conjugar el binomi formació i empresa. Ara no hi ha manera.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso

El currículum d’una ciutat grisa

dilluns, 21 de desembre del 2009

Ens agradaria escoltar que el campus universitari de Vilanova i la Geltrú té un futur. Sempre ens hem preguntat quina seria la reacció de l’entorn si, en aplicar-se criteris de racionalitat, el Rectorat decidís esbotzar tota una història i desnonar la capital del Garraf d’un dels seus actius mes rellevants.

El fet universitari local ens vanaglòria per motius i episodis prou glossats, sobretot per gent que hi ha passat, gairebé sempre amb la nostàlgia de vells coneguts que farcien de sentit la institució acadèmica.

D’una banda, el nou campus de Castelldefels i, d’una altra, diferents factors de la mateixa casa que també hi han contribuït negativament; el cas és que les estadístiques d’alumnes dels darrers cinc anys són prou eloqüents i ens mostren una realitat irrefutable: l’Escola està en crisi i al revers ja es pot llegir la seva data de caducitat.

Sovint els directius de l’Escola ens parlen de noves expectatives i de projectes que podrien garantir la supervivència del campus. Ho hem sentit a dir tantes vegades que l’entusiasme dels interlocutors gairebé que ja no ens treu de l’escepticisme. Les fites assolides en aquests darrers anys són significatives però no semblen suficients per consolidar el demà de l’Escola.

No podem dir que no s’hagi treballat; ningú no hauria d’acusar de desídia o desinterès als gestors de la institució local. El cas és que no ho han tingut gens fàcil i no sempre han trobat la necessària complicitat de l’entorn. Tampoc no podem atribuir falta de competències directives ni dèficits de gestió estratègica a persones que amb tota seguretat no han nascut per barallar-se amb els polítics del poble ni amb el sanedrí dels magnífics.

I la ciutat?, i l’entorn?. Amb quin currículum ens presentem a negociar la continuïtat? Què estem fent per mantenir la flama universitària, en altre temps orgull de la ciutadania i dels mateixos electes?

D’una altra manera, la pregunta és aquesta: hem de deixar que des de l’Escola vagin fent, amb la confiança que s’està fent tot allò que cal fer, o cal anar més enllà i mostrar que l’entorn és contributiu i solidari pel que fa a la continuïtat del campus?

No ens hi juguem massa amb tot això? Hem de començar a pensar en encarregar el monument de pedra grisa a un escultor -subvencionat per qui sap qui- com a únic llegat d’allò que fou una envejable seu universitària?

Suggereixo la creació d’un fòrum de treball, obert i plural, que aplegui la participació de persones, a títol individual i només representatiu d’elles mateixes, per teixir un currículum de ciutat avançada, de ciutat posada al dia, de ciutat vinculada al món universitari i de la recerca; amant del coneixement i creditora de nous talents.

Quan comencem?

Isidre Also