Posts Tagged ‘compromís’

De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau

El carreró del “Gato”

dilluns, 30 de octubre del 2017

Gato[1]

En el septenni i escaig de crisi econòmica ens hem llegit, uns i altres, tota mena de retrets i escarafalls en relació amb la praxi dels negocis; què passa amb l’ètica empresarial quan vénen mal dades i els balanços trontollen.

Fins a quin punt en cicles depressius i en períodes de turbulència econòmica, quan els directius han de salvar els mobles, són permissibles actituds indolents amb les persones i l’entorn social? És l’ètica empresarial un vestit de temporada que cal desar a l’armari quan no toca?

Sempre hi ha retrucs econòmics, és cert, però aquesta vegada han estat motius polítics els que han porfiritzat els codis de l’ètica empresarial. L’octubrada ens ha abocat una seqüència d’anuncis de deslocalització fiscal per part de corporacions fàtues i companyies pròdigues. On queda aquell compromís amb la terra i les persones? On s’amaguen els valors fuetejats en els vídeos de la RSE?

A més d’un directiu li han petat les costures dels menyspreu i la ranciesa. Tèrboles imatges, deformes com les d’aquell valleinclanesc carreró del Gato, les d’un màxim representant d’una de les nostrades -així ens ho havien fet creure- grans corporacions bequetejant amb el president valencià. Ens ha fet mal, francament. No ens la mereixíem, aquella escena.

La promiscuïtat de les companyies s’allunya de qualsevol patró ètic, perquè revela un compromís de cartró pedra amb la comunitat que les ha acollit i, individualment, amb les persones que hi havien confiat. El decàleg de l’ètica empresarial de la FEGP proposa “generar riquesa per retribuir adequadament els treballadors i els propietaris i atendre els deures fiscals; així com col·laborar en el progrés de la societat civil on està arrelada i viu l’empresa.”

Si no hi ha un retorn, hi ha usura. Si es perden les estètiques del compromís el resultat és pornogràfic.

I és clar, una vegada més, seran les petites empreses, aquelles que no es poden allunyar dels seus mercats ni declarar-se fiscalment irresponsables, les que es mantindran en el seu lloc, callades i anheloses de temps millors.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

La comarca de les eternes possibilitats

dissabte, 25 de juliol del 2015

baixpenedesPermetin-me que comenci amb aquest títol tan suggeridor, que beu alhora de la ironia i la reflexió. Malgrat tot, no els vull dir que la frase no sigui certa, sinó al contrari. Quan observem amb lupa el Baix Penedès i estudiem la seva idiosincràsia tan particular, de seguida ens adonem de la magnitud dels seus recursos; és a dir, de les seves possibilitats. Però també val a dir que no anem més enllà d’un mer resum de fortaleses enumerades, i d’aquí no passem.

És sabut i contrastat que el Baix Penedès gaudeix d’una posició geoestratègica envejable; a més, té un paisatge ampli i diversificat, envoltada d’infraestructures, amb un gruix d’activitats identificades com a motors econòmics molt interessants. Això no ens ho discuteix ningú.

Doncs bé, a pesar de tantes possibilitats, no hi ha manera de traduir-les en polítiques que realment potenciïn i ajudin a projectar d’una vegada per totes aquest territori. Estar al bell mig de dos pols econòmics tan importants, com és el Tarragonès i una àrea d’influència barcelonina molt potent, ens fa gairebé invisible als ulls dels possibles activadors del territori.

Amb tota modèstia, penso que per revertir la situació, abans que res, ens convindria centrar-nos en posar en valor el que som i decidir el que volem ser.

La comarca necessita un nou marc d’actuació, un pla estratègic adaptat al moment disruptiu que vivim. Tanmateix, un pla amb visió de futur, aprovat i consensuat per tots els agents que viuen, coneixen i participen de la comarca. Desenvolupat d’altra banda a través dels organismes i associacions corresponents. Per tant, caldrà una col·laboració i un compromís públic-privat més estret i fluït entre totes les fonts que hi participin. La cooperació, doncs, s’imposa.

L’empresa ja fa temps que té identificat aquest compromís col·laboratiu, dins i fora del seu entorn. No dubto que altres sectors socials també treballen cercant sinergies cooperatives. Aleshores, seria lloable per part de l’administració que cerqués, també, les complicitats necessàries per endegar noves polítiques territorials, tenint en compte que, des de l’empresa i els seus organismes, estem impacients per aportar tot el coneixement que faci falta. Trencar tòpics i generar activitat econòmica, en definitiva, és el que tots necessitem.

Glòria Planas
@glanasa
Cònsol de l’ADEPG al Vendrell