Posts Tagged ‘atur’

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP

Predicció, previsió i prevenció

dilluns, 5 de març del 2018

comercFa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera.

Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor.

Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure.

Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals.

Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials.

Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps.

En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l’economia local.

Martí Sistané
President de la FEGP

Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva

La nova C 15, el solc d’una mà estesa

divendres, 16 de desembre del 2011

Amb la flamant C 15 els penedesencs estem més a prop del mar. Els garrafencs estem menys lluny de la vinya. El temps s’ha escurçat com si al particular rellotge de sorra se li haguessin espoliat uns quants polsims, i això ens fa sentir millor perquè arribarem abans, que és la síndrome de l’èxit. I perquè la distància tampoc no és la mateixa.

Ara bé, els d’aquí i els d’allà, tampoc no ens assemblem més que ahir; ni tan sols som capaços de sintonitzar els dials. Potser és l’interior del túnel del Montgròs, que no té cobertura per a les radiofreqüències.

El traçat que acabem d’estrenar ens aportarà, més que no pas ens restarà; hi afegirà, més que no pas en sostraurà; hi sortirem guanyant, no ho dubteu. La dimensió del guany només depèn de nosaltres mateixos; bé, de les nostres institucions i de la seva capacitat d’establir lligams saludables i interaccions positives. Aquesta mateixa C 15 és com el solc d’una mà estesa que una saberuda gitana llegeix amb més especulació que no pas encert. La depressió quiromàntica hi és; la interpretació és lliure, però. Cal posar-li ciència.

La posada en marxa del recent bypass ha coincidit amb un repunt màxim de l’estadística d’aturats. El Garraf i l’Alt Penedès sumen un total de 21.761 persones desocupades inscrites en els serveis públics. Les dues comarques donen feina a 72.245 persones, mentre que la població activa la composen 133.352 ciutadans. Se’n deriva una taxa del 16% d’aturats en relació amb la força laboral disponible, tot just a tocar de la mitjana catalana, si us hi voleu consolar; però no oblideu que tenim al costat de casa dues de les comarques amb una taxa d’atur més alta del país, el Baix Penedès i l’Anoia, amb percentatges del 24%.

Aquesta carretera del segle XXI hauria de suposar un abans i un després per al conjunt del territori. El mateix territori s’hauria de veure d’aquesta manera: com un conjunt, més enllà de les futileses pàtries i de les collonades folklòriques. Els uns sense els altres ens quedarem igual com estàvem, cada vegada pitjor. El nou canal d’oportunitats ens convida a aprofitar les complementarietats que sempre han existit i aquelles de noves que siguem capaços de generar.

Hi ha qui saluda com a favorable el fet que els ajuntaments de Vilafranca del Penedès i de Vilanova i la Geltrú siguin del mateix color. Ja ho hem vist abans, això, quan també eren del mateix color, i el resultat va ser gris. Se m’acut que les entitats que formem part de l’anomenada societat civil -tossut pleonasme- tenim la vaselina a les mans per procurar una menor fricció i afavorir el degut emmetxat. Plataformes com la del Consell Econòmic i Social de l’Alt Penedès o la del Fòrum Econòmic i Social del Garraf, en la què hi prenen part els sindicats, les organitzacions empresarials i d’altres institucions de referència, hi tenen molt a dir i ara és el moment de dir-ho. És clar que aquestes, però, també s’ho han de creure.

Isidre Also Torrents · Secretari general ADEG