Posts Tagged ‘atur’

Per què continuem amb taxes d’atur tan altes?

dilluns, 26 de novembre del 2018

jobs

Amb un 16’56%, el Baix Penedès continua sent la comarca amb la taxa d’atur més alta de Catalunya; mentre que el Garraf (11’89%) ocupa la setena posició del mateix rànquing. Diferent és el cas de l’Alt Penedès (9’97%), que es troba per sota de la mitjana de Catalunya (10’63%).

En conjunt, a les tres comarques del Gran Penedès avui tenim 21.264 demandants de feina, un 5,29% més que en el mes anterior. Els mesos d’octubre ja ho tenen, això. Són períodes en els què el mercat de treball es contrau, una vegada tancada la temporada d’estiu. De fet, l’any passat l’estadística va ser molt similar: el mes d’octubre de 2017 l’atur va créixer un 5,50% respecte al mes precedent.

Ara bé, quin ha estat el comportament de les dades d’atur a Catalunya en aquests mateixos dotze mesos? Mentre a la nostra demarcació granpenedesenca hem reduït l’estadística en un 7’25%, en el conjunt del país el decrement ha estat del 15’12%; més del doble!

És a dir, estem reduint la taxa d’atur a un ritme molt lent si el comparem amb la mitjana catalana. I això per què?

Tenim un mosaic empresarial rellevant, és veritat. Tenim companyies que innoven, exporten i, fins i tot, lideren els seus mercats. Tenim empreses que en els darrers anys s’han espolsat els efectes de la depressió i han crescut. Tenim sectors motrius que tenen un efecte multiplicador en l’entorn. Tot això és indiscutible. Per contra, el dinamisme empresarial és escàs. Es creen poques empreses i no creixen les plantilles en la mateixa proporció que en d’altres geografies. Això ho notem sobretot en les dues comarques costaneres, supeditades a estacionalitat i amb predomini de sectors que no propicien l’estabilitat del mercat laboral.

Hi ha indicis contradictoris. Les empreses que busquen perfils professionals de major competència no els troben. I les empreses que busquen currículums de persones d’escassa qualificació, tampoc els troben!. Què està passant?

Ara fa 26 anys -quan la crisi del 92- ja es parlava de l’atur tècnic. Llavors es xifrava entre un 5% i un 7% els ciutadans que, tot i que estaven inscrits a les llistes, no estaven en disposició d’ingressar en el mercat laboral. Tot fa pensar que avui dia l’anomenat atur tècnic s’ha incrementat; fins al 9%, en molts casos. Si aquesta teoria fos certa la taxa d’atur real a les nostres comarques estaria entre el 3% i el 6%, segons la demarcació.

Per què hi ha aquesta diferència entre l’atur registrat i l’atur real?

La qualitat de vida, des del punt de vista de les condicions de residència i disponibilitat de prestacions socials, és molt alta. Tot i que l’econosistema no els pot garantir llocs de treball, el paratge continua sent molt atractiu per viure-hi. Això ens porta ciutadans d’altres geografies que, potser a curt termini, no tenen intencions de treballar però, tot i així, s’apunten com a demandants d’atur. Suposen que aquesta és una manera d’oficialitzar la seva residència. El resultat és que ens estem convertint en una mena d’hivernacle social; amb eixams d’abelles poc o gens contributives.

Una altra explicació la podríem trobar en l’economia submergida, que no deixa de bategar, particularment en algunes activitats que semblen propenses a la perversió laboral.

Isidre Also
Secretari general FEGP
@isidrealso

La FP no és la que necessitem les empreses

dilluns, 2 de juliol del 2018

formacioLa taxa d’atur del Gran Penedès està en un 13,5%, gairebé un punt i mig per damunt de la mitjana catalana. La realitat és contundent: prop de vint-i-un mil residents en el nostre econosistema granpenedesenc estan buscant feina. En canvi, les empreses no troben personal tot just quan, ara sí, estan disposades a augmentar les seves plantilles.

Ensems la vitalització econòmica s’observa un declivi del mercat laboral, que no pot donar resposta a la demanda de les companyies. Els departaments de RRHH han d’importar mà d’obra competent d’altres demarcacions, cosa que genera un maldecap afegit perquè no és fàcil consolidar els llocs de treball amb personal no resident a la mateixa zona, tret dels perfils directius.

Què ens està passant? Les mirades més crítiques es centren en la formació professional i en la formació ocupacional.

La formació ocupacional ja fa temps que està damnada per un Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) que ha esdevingut una macroestructura ineficaç i farcida de vicis burocràtics i peremptorietats fàtues. Sempre de manera subreptícia -ells sabran per què- els tècnics dels departaments d’ocupació que estan a peu de carrer, i que coneixen com ningú les vergonyes del sistema, blasmen la seva operativitat.

Pel que fa a la formació professional, aquesta és la ventafocs dels sistema reglat. Les modalitats de formació en alternança -particularment, la dual- van despertar les majors expectatives tant a les empreses com en les mateixes factories de cicles de FP. Des del primer moment, la direcció general de la Formació Professional n’ha fet valoracions positives, però contradictòries.

Segons uns i altres -aquells i aquelles que ho pateixen a les aules- la posada en marxa de la FP Dual va ser precipitada. Han passat set anys i en prou feines s’han reparat les esquerdes d’una implementació sobtada. Es pot dir que la dual funciona, més o menys, perquè està dopada, però no pas perquè hagi satisfet les expectatives polítiques, com tampoc les dels docents.

Cal interpretar que la FP està ben tutelada però mal planificada. Caldria abocar-hi molts més recursos per fer-la més atractiva i per categoritzar-la socialment. Si hi ha una assignatura pendent més que cap altra aquesta és la necessitat de prestigiar la formació professional. A més, cal duplicar els pressupostos per diversificar el catàleg de cicles formatius, fer-los més eficients i dotar les instal·lacions amb laboratoris, tallers i àrees d’experimentació. Només així podrem atraure més alumnes i conjugar el binomi formació i empresa. Ara no hi ha manera.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP