Posts Tagged ‘atur’

La FP no és la que necessitem les empreses

dilluns, 2 de juliol del 2018

formacioLa taxa d’atur del Gran Penedès està en un 13,5%, gairebé un punt i mig per damunt de la mitjana catalana. La realitat és contundent: prop de vint-i-un mil residents en el nostre econosistema granpenedesenc estan buscant feina. En canvi, les empreses no troben personal tot just quan, ara sí, estan disposades a augmentar les seves plantilles.

Ensems la vitalització econòmica s’observa un declivi del mercat laboral, que no pot donar resposta a la demanda de les companyies. Els departaments de RRHH han d’importar mà d’obra competent d’altres demarcacions, cosa que genera un maldecap afegit perquè no és fàcil consolidar els llocs de treball amb personal no resident a la mateixa zona, tret dels perfils directius.

Què ens està passant? Les mirades més crítiques es centren en la formació professional i en la formació ocupacional.

La formació ocupacional ja fa temps que està damnada per un Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) que ha esdevingut una macroestructura ineficaç i farcida de vicis burocràtics i peremptorietats fàtues. Sempre de manera subreptícia -ells sabran per què- els tècnics dels departaments d’ocupació que estan a peu de carrer, i que coneixen com ningú les vergonyes del sistema, blasmen la seva operativitat.

Pel que fa a la formació professional, aquesta és la ventafocs dels sistema reglat. Les modalitats de formació en alternança -particularment, la dual- van despertar les majors expectatives tant a les empreses com en les mateixes factories de cicles de FP. Des del primer moment, la direcció general de la Formació Professional n’ha fet valoracions positives, però contradictòries.

Segons uns i altres -aquells i aquelles que ho pateixen a les aules- la posada en marxa de la FP Dual va ser precipitada. Han passat set anys i en prou feines s’han reparat les esquerdes d’una implementació sobtada. Es pot dir que la dual funciona, més o menys, perquè està dopada, però no pas perquè hagi satisfet les expectatives polítiques, com tampoc les dels docents.

Cal interpretar que la FP està ben tutelada però mal planificada. Caldria abocar-hi molts més recursos per fer-la més atractiva i per categoritzar-la socialment. Si hi ha una assignatura pendent més que cap altra aquesta és la necessitat de prestigiar la formació professional. A més, cal duplicar els pressupostos per diversificar el catàleg de cicles formatius, fer-los més eficients i dotar les instal·lacions amb laboratoris, tallers i àrees d’experimentació. Només així podrem atraure més alumnes i conjugar el binomi formació i empresa. Ara no hi ha manera.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP

Predicció, previsió i prevenció

dilluns, 5 de març del 2018

comercFa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera.

Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor.

Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure.

Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals.

Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials.

Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps.

En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l’economia local.

Martí Sistané
President de la FEGP

Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva