Posts Tagged ‘aprenentatge’

La nostra FP no té glamur

dilluns, 29 de octubre del 2018

fpEl cas és que la nostra FP no té capacitat per proveir els perfils tècnics que demanen les empreses del Gran Penedès. Avui dia, trobem dificultats majúscules a l’hora de cercar dones i homes amb una mínima capacitació per inserir a les nostres plantilles.

Els nostres directius coincideixen del tot a l’hora de fer constar el dèficit de la formació professional com un dels principals hàndicaps al què han d’enfrontar-se les companyies, siguin del sector que siguin. No es troben currículums amb la formació necessària per accedir al mercat laboral.

Tenim un problema: el mapa de la formació professional no s’ajusta prou a la realitat de la rodalia. En tenim un altre: els instituts tenen problemes per completar la matriculació dels cicles formatius.

Els nois i noies que venen de la Secundària no troben atractiva la FP; no els estimula la idea d’un cicle formatiu -tot i que sovint ofereix majors possibilitats laborals- i es decanten pels graus universitaris.

Sentim a dir que l’arrel del problema està en la cultura de les famílies i en l’obsessió de que els fills vagin a la universitat. La formació professional no és atractiva perquè no té prestigi; per no dir que no té pedigrí social.

És a dir, d’una banda, tenim un mapa de cicles formatius poc adient a la geografia empresarial; d’una altra, la FP té una imatge devaluada, que limita el nombre d’alumnes.

El sistema públic està fracassant si no és capaç de preparar la ciutadania per al seu ingrés laboral en les condicions que serien exigibles i, de retruc, propiciar l’estabilitat contractual. Diguem-ho clar, la rèmora de la precarietat laboral té un únic culpable: el dèficit abracadabrant de la formació professional i l’aprenentatge d’oficis.

En la retòrica política es prioritza la Formació Professional i s’anuncien canvis, adés i ara, per optimitzar el mapa de cicles formatius. El discurs està farcit de desideràtums i la realitat farcida de fiascos.

No ho canviarem si no hi ha una aposta valenta, amb recursos pressupostaris suficients. La mare dels mals no són les famílies ni la ceguera social. El drama està en la inèpcia política, que no prioritza la formació competencial com a palanca del creixement econòmic del país.

Caldria posar guapa la FP per fer-la més atractiva. Això voldria dir posar al dia els equipaments, els tallers, els laboratoris; fer de la formació professional una experiència estimulant, un camp d’aprenentatge engrescador, un repte personal llaminer. I estem molt lluny de tot això.

Isidre Also
Secretari general FEGP

Quan tot té sentit

dilluns, 23 de gener del 2017

clima1Fa poques setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar Vegetàlia, al Moianès, una empresa que  elabora i distribueix productes ecològics i fabrica proteïna vegetal.
El dia acompanyava d’una forma esplèndida, fred, assolellat i molt clar. En arribar en aquell indret idíl·lic ja ens esperava un els seus directius que ens va explicar amb tota mena de detalls la història i el funcionament de l’empresa.

Enmig de 70 ha agrícoles i forestals hi tenen 1.000 m2 d’obradors i 1.800 m2 de magatzem, tot en perfecta harmonia amb un discurs d’alimentació natural i ecològica. La comunió entre la tradició artesanal i l’ús de tecnologia semblava perfecte. La visita final, conduïda per un jove compromès, pel turó dels sentits (un passeig circular format per plantes aromàtiques, medicinals i culinàries) em va deixar amb una magnífica sensació de que en aquella empresa tot quadra, tot té sentit, tot forma part d’un sistema. I no és pas que tingui cap mena de predilecció per l’alimentació vegetariana ni vegana, però tot el que em van explicar em va convèncer.

Peter M. Senge, en el seu magnífic llibre “La Quinta disciplina”, va teoritzar, ja fa uns anys, sobre aquest tipus d’organitzacions com la que acabo d’explicar. Parla d’organitzacions que tenen la capacitat d’aprendre. L’autor augurava, ja als 90, que l’únic avantatge competitiu sostenible serà el d’aprendre més ràpidament que els competidors.

Però perquè això succeeixi, diu Senge, les organitzacions han de descobrir com aprofitar l’entusiasme i la capacitat d’aprenentatge de la gent en tots els nivells de l’organització.

M’agrada aquesta manera d’entendre la gestió d’una empresa com un tot. En alguna ocasió la majoria hem format part d’un gran “equip”, un grup de persones que juntes funcionàvem meravellosament, on hi havia confiança, complementarietat, un grup on es compensaven les mancances, on hi havia reptes comuns més amplis que els individuals i que produíem resultats extraordinaris. Això es pot haver donat en un equip esportiu, en una associació, en un grup de col·legues, qui sap… Possiblement l’equip no era excel·lent des de l’inici sinó que va aprendre a generar bons resultats. Això és el que l’autor defineix com a organització intel·ligent. Quantes vegades no intentem retrobar aquesta experiència a la nostra empresa sense massa èxits.

Diu l’expert que per aconseguir aquest tipus estructures cal algunes disciplines que són:

1-     El Domini Personal: té a veure amb la capacitat individual de millora i d’aprenentatge incessant. No sempre les organitzacions fomenten el creixement dels seus integrants i això genera, ineludiblement, un malbaratament dels recursos.

2-     Els Models Mentals: són supòsits profundament arrelats, generalitzacions i imatges que influencien sobre la nostra manera d’entendre el món. Els models mentals de conducta empresarial també estan profundament arrelats. Moltes percepcions sobre nous mercats o noves estratègies no es porten a terme perquè entren en conflicte amb poderosos i tàcits models mentals.

3-     Construcció d’una visió compartida que és la capacitat per compartir una imatge del futur que es procura crear. Quan hi ha una visió genuïna, la gent no aprèn perquè li ho ordenin sinó perquè de veritat ho desitja

4-     Aprenentatge en equip: la disciplina de l’aprenentatge en equip s’inicia amb el diàleg. La capacitat dels membres de l’equip per eliminar creences i endinsar-se en un autèntic pensament conjunt

5-     La cinquena disciplina, el pensament sistèmic: és la disciplina que integra totes les altres. Sense una orientació sistèmica, diu l’autor, no hi ha motivació per examinar com s’interrelacionen les disciplines. Si no fem servir aquesta darrera disciplina, podem caure en dibuixar una visió seductora del futurs sense tenir un veritable coneixement de les forces que cal dominar per arribar-hi.

No resulta simple aconseguir una organització amb sentit, amb capacitat i ganes d’aprendre, sobretot quan no sabem com fer-ho. Aquest mètode dibuixat per Senge té sentit i en té perquè en veure una empresa que funciona s’hi reconeixen aquestes disciplines. El tot flueix.

Maria Batet
@mariabatetr

Ja tenim tot el peix venut?

dilluns, 12 de gener del 2015

peixAquests dies de vacances de Nadal he tingut l’oportunitat de poder fer una cosa que la meva jornada laboral no em permet habitualment, la d’anar a passejar pel port de Vilanova havent dinat. Aquesta és una pràctica que vaig sovintejar a la meva època d’estudiant. La meva afició a la malacologia em duia dia sí, dia també, a tombar per les platges i a fer la ruta per algunes barques de pescadors que em guardaven cargols i petxines trobats durant la pesquera. Allò era un plaer pels sentits. Les obligacions professionals i la maleïda tanca del port van convertir aquelles visites normals en possibilitats molt ocasionals. L’arribada de quillats i rastrillos encara amb la coberta escampada de peix, la classificació de les captures, l’amuntegament de caixes de peixos i crustacis, el traginar amunt i avall de mariners, badocs i pessigants és un espectacle extraordinari. Un espectacle que, pensava jo, també podria generar grans oportunitats. El nostre port és un exemple de precocitat en generació de projectes de tots colors i alumne avantatjat en l’immobilisme més absolut. Ens costa de concretar i de consolidar experiències. En tenim un sac: les extingides línies regulars amb les Balears, les muntanyes russes -pels alts i baixos de l’activitat, no per les muntanyes de sal- del port comercial; l’accessibilitat al port pesquer, els creuers que es resisteixen, el Grand Marina, que ara hi és i demà veurem, la barca Mercè que fa anys que va a la deriva, la inconcreció de l’espai central de les antigues drassanes, el LAB perdut per allà enmig, un Passiu-ho-bé que va ser consegüent amb el seu nom; o un Museu del Mar que fa anys que navega a la recerca de bon port, en són uns pocs exemples. Tot ens costa molt.

Els perquès caldria buscar-los en el més profund de la nostra personalitat i idiosincràsia de vilanovins cagadubtes. D’un particular adene on davant qualsevol iniciativa ens interessa més el qui i el com que qualsevol altra cosa. I així anem fent … o, millor, així no fem res! Però hi ha una cosa més gratificant que no fer res, es tracta de no deixar que l’altre ho faci. El nostre port, com ja s’ha dit per activa i per passiva, té un magnífic potencial, però sembla que no ens ho acabem de creure. He vist autocars desembarcar turistes al port de Palamós per veure el mateix que abans us explicava, l’arribada de les barques. Després compraven peix al mercat de venda directa que tenen al mateix port. Això devia anar acompanyat d’un dinar previ i del posterior shopping a la zona comercial. A la mateixa ciutat van convertir una nau d’obra sense solta ni volta en el Museu de la Pesca, amb un contingut de mínims i que no arriba a la sola de la sabata del patrimoni recollit pel nostre Museu del Mar o el de curiositats marineres del Francisco Roig i la seva Carpa Juanita. I rient rient, la gamba de Palamós s’ha imposat a l’imaginari del país, a mercats, restaurants, novel·les i pel·lícules. I potser no els van caldre gaires campanyes publicitàries. I això que diuen que per allà estan tocats per la tramuntana! Us volia explicar això perquè, com l’exemple del Port, a Vilanova en trobaríem d’altres. Si l’encant turístic és de Sitges, el Xató de Vilafranca– com deia un conegut setmanari–, les gambes de Palamós i, fins i tot, algú va triar Torelló com el millor Carnaval. Què ens queda a nosaltres? A Vilanova tenim bona pesquera, però sempre ens ha costat de vendre el peix. I de vegades… penso que ens fa mandra de fer-ho. En comptes de parlar-ne tant potser ens caldrien bons tècnics de màrqueting i promoció sense gaire prejudicis ni complexos. O potser ens convindrien algunes lectures col·lectives d’aprenentatge i motivació, que ara estan molt de moda. Us suggereixo un parell de títols: Treure’s la son de les orelles: Guia bàsica per a Dummies, i el text Manual d’autoajuda per a espavilats. Que tingueu un Bon Any!

Albert Tubau