El decàleg

dilluns, 10 de setembre del 2018

decalegQuan vaig rebre l’anuari 2018-2019 de la FEGP vaig tenir una sorpresa molt agradable en veure que s’hi reproduïa el decàleg de l’Ètica empresarial.

En algun moment, fa molts anys, havia llegit el decàleg i em va quedar la idea que el que deia no era gens trivial. Temps després, recordant aquell regust, vaig demanar a la gent del carrer de l’Àncora si me’n podíem proporcionar una còpia i, dit i fet, des d’aleshores he conservat el decàleg en una carpeta on hi tinc alguns retalls de diaris i textos que considero fonamentals.

Un decàleg ètic pot ser com un vestit de diumenge, que cal dur perquè tothom ho fa, o pot ser un compromís. El fet que dotze anys després de la primera publicació, el decàleg es mantingui sense canviar ni una coma demostra que és un compromís ferm.

El decàleg va ser redactat el 2006. Uf, el 2006. Els smartphones encara no existien, Twitter tenia setmanes de vida, aquí acabàvem d’aprovar l’Estatut, el canvi climàtic es considerava un problema reversible i la crisi econòmica encara no havia començat. En aquests dotze anys han canviat moltes coses i per això el fet que el decàleg es mantingui és remarcable i s’ha mantingut perquè no és retòric ni circumstancial. És una barreja d’atreviment i saviesa. Té l’atreviment del caràcter jove que vol canviar el món i té la saviesa, que és una combinació de coneixement i prudència, que apareix amb l’edat.

En un moment en què la tendència a la polarització és forta, en què les amenaces vénen de totes bandes i en què és molt difícil saber què i qui són de fiar, tenir els peus ben plantats a terra és tota una garantia per afrontar el que sigui que hagi de venir.

Felicitats.

Conrad Rovira

De tots colors

dilluns, 3 de setembre del 2018

colors

Fa anys que acostumo a passar uns dies de vacances en un poblet de l’Alt Berguedà. La gent està amoïnada. Hi ha poca feina, la joventut marxa i tot plegat grinyola. Van trampejant a cop de turisme de muntanya i industrial. Sí, turisme industrial.

Fa temps que va fer figa l’aposta del blanc, el gris i el negre. Vol dir que el cotó, el ciment i el carbó van deixar de ser motor econòmic. Ara en divulguen el patrimoni en forma de colònies tèxtils, el museu del ciment Asland o el de les mines de Cercs. Tot plegat amanit per un valuós entorn natural, molts bolets i bona teca. Feina rai!

Al nostre Penedès l’economia ha tingut una gama cromàtica més generosa: del verd dels pàmpols al vermell de les gambes. Convé tenir els ous ben escampats. Tal com van les coses i amb la competència global, hauran de conviure l’enoturisme, les platges, el xató, les xemeneies i el que més convingui. Res ens farà nosa si cuidem l’equilibri i la qualitat.

Benvinguts a l’eclecticisme, que no és pas una olla barrejada. Només si fem les coses ben fetes, podrem dir en el futur que aquí les hem vist de tots colors.

Albert Tubau

La FP no és la que necessitem les empreses

dilluns, 2 de juliol del 2018

formacioLa taxa d’atur del Gran Penedès està en un 13,5%, gairebé un punt i mig per damunt de la mitjana catalana. La realitat és contundent: prop de vint-i-un mil residents en el nostre econosistema granpenedesenc estan buscant feina. En canvi, les empreses no troben personal tot just quan, ara sí, estan disposades a augmentar les seves plantilles.

Ensems la vitalització econòmica s’observa un declivi del mercat laboral, que no pot donar resposta a la demanda de les companyies. Els departaments de RRHH han d’importar mà d’obra competent d’altres demarcacions, cosa que genera un maldecap afegit perquè no és fàcil consolidar els llocs de treball amb personal no resident a la mateixa zona, tret dels perfils directius.

Què ens està passant? Les mirades més crítiques es centren en la formació professional i en la formació ocupacional.

La formació ocupacional ja fa temps que està damnada per un Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) que ha esdevingut una macroestructura ineficaç i farcida de vicis burocràtics i peremptorietats fàtues. Sempre de manera subreptícia -ells sabran per què- els tècnics dels departaments d’ocupació que estan a peu de carrer, i que coneixen com ningú les vergonyes del sistema, blasmen la seva operativitat.

Pel que fa a la formació professional, aquesta és la ventafocs dels sistema reglat. Les modalitats de formació en alternança -particularment, la dual- van despertar les majors expectatives tant a les empreses com en les mateixes factories de cicles de FP. Des del primer moment, la direcció general de la Formació Professional n’ha fet valoracions positives, però contradictòries.

Segons uns i altres -aquells i aquelles que ho pateixen a les aules- la posada en marxa de la FP Dual va ser precipitada. Han passat set anys i en prou feines s’han reparat les esquerdes d’una implementació sobtada. Es pot dir que la dual funciona, més o menys, perquè està dopada, però no pas perquè hagi satisfet les expectatives polítiques, com tampoc les dels docents.

Cal interpretar que la FP està ben tutelada però mal planificada. Caldria abocar-hi molts més recursos per fer-la més atractiva i per categoritzar-la socialment. Si hi ha una assignatura pendent més que cap altra aquesta és la necessitat de prestigiar la formació professional. A més, cal duplicar els pressupostos per diversificar el catàleg de cicles formatius, fer-los més eficients i dotar les instal·lacions amb laboratoris, tallers i àrees d’experimentació. Només així podrem atraure més alumnes i conjugar el binomi formació i empresa. Ara no hi ha manera.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso