Archive for the ‘Política econòmica’ Category

El llop

dilluns, 12 de novembre del 2018

temporalNouriel Roubini és professor d’Economia a la Universitat de Nova York i president de la consultora RGE Monitor. L’any 2007 va guanyar notorietat i el sobrenom de Dr. Doom (Doctor Catàstrofe) per les seves encertades previsions sobre la recessió internacional desencadenada per la crisi de les hipoteques subprime.

Recentment, Nouriel Roubini ha publicat un nou estudi en el què desenvolupa les raons per les quals considera que el 2020 es presentarà una nova crisi financera, seguida d’una recessió global. Si fa deu anys les seves previsions van ser considerades pessimistes gairebé per tothom, avui un allau d’economistes, gurus i d’altres intèrprets de l’economia s’han sumat incondicionalment a les seves prediccions i han sembrat la tardor de múltiples articles, conferències i dissertacions sobre la nova crisi financera que prediuen.

Comparant-ho amb el canvi meteorològic sobtat que hem tingut aquests darrers dies, que hem passat de la màniga curta a l’abric d’un dia a l’altre, en l’entorn econòmic, empresarial (i sobretot financer) també hem passat, d’avui per demà, dels bons auguris, projectes empresarials i inversions a parlar de desacceleració, nova crisi financera o recessió econòmica global.

Les raons que presenta Roubini per predir aquesta nova crisi, resumint-les molt i molt, es basen en que les polítiques d’estímul fiscal han tocat sostre i que ens trobem amb una economia sobre escalfada, que apunta cap a una inflació per sobre del que és recomanable. Aquest fet comportarà una pujada de tipus d’interès amb la conseqüent desacceleració, que s’espera sigui a nivell global, accentuada per la fragilitat dels països emergents i les dificultats de creixement de l’Eurozona, culpa dels ajustos de la política monetària i les friccions comercials. L’excés d’apalancament tant públic com privat provocarà una manca de liquiditat i vendes. Si ho sumem tot ja tenim la “tempesta perfecta” en la què, segons Roubini, hi haurà una gran escassetat d’eines per afrontar-la, cosa que provocarà que “la següent crisi i recessió pot ser fins i tot més greu i perllongada que l’anterior”. Dit així entenc l’alies de Doctor Catàstrofe.

La darrera crisi ha estat molt profunda i la recuperació a hores d’ara no ha estat total, el que fa que visquem amatents i un pèl atemorits perquè no és repeteixi. Més encara si, com comenta Roubini, no hi haurà eines per afrontar-la. I potser no li falta raó ja que la realitat és que, a deu anys del col·lapse de Lehman Brothers, encara es debaten les causes i conseqüències de la crisi financera i si es van aprendre els ensenyaments necessaris per preparar-nos per a la pròxima.

Haurem d’estar molt atents per si es confirmen els auguris de Roubini, però el que no podem fer és generar una crisi psicològica, induïda pel temor, que paralitzi l’economia.

Potser és moment de recordar aquella història que s’explicava a les facultats d’economia i que deia:

“Al costat d’una carretera hi havia un venedor de hot dog que, amb el que guanyava en aquell humil lloc, havia pogut enviar el seu fill a una de les millors universitats del país. El seu negoci prosperava i era feliç. Un bon dia, el noi va acabar els seus estudis i va tornar al seu poble. Conversant amb el seu pare, li va dir:

-  Pare, que no escoltes la ràdio, ni la TV, ni llegeixes els diaris?

El pare va respondre que no, I el seu fill va continuar dient:

-  Estem patint una greu crisi, pare! Una de les pitjors. La situació és realment dolenta.”

El pare va escoltar les paraules del seu fill, que havia estudiat en una de les millors universitats del país, llegia els diaris, veia televisió i estava al cas de les notícies. De segur, sabria millor que ell el que estava passant. Pensant en la gran crisi que s’acostava, va començar a buscar salsitxes més econòmiques i va comprar un pa més barat. Els seus clients habituals aviat van notar la diferència i així, a poc a poc, va anar perdent la seva clientela. Les vendes anaven disminuint dia a dia. Passats uns mesos, el seu fill va tornar un cap de setmana per visitar la família i li va sorprendre veure el seu pare a casa, en lloc del seu lloc de treball. Quan li va preguntar què havia succeït amb un negoci pròsper de dues dècades, el seu pare li va respondre:

-       Tenies raó fill. Veritablement, estàvem patint una gran crisi i jo no ho sabia.”

Martí Sistané

President de la FEGP

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP

La guardiola

dilluns, 8 de gener del 2018

guardiolaAquest dies hem sentit a parlar amb més freqüència de la “guardiola de les pensions”. Així és com, de manera col·loquial, s’anomena el Fons de Reserva de la Seguretat Social. Es tracta d’un fons sobirà d’inversió creat pel Govern d’Espanya l’any 2000 a fi de garantir el sistema públic de la Seguretat Social.

Els catalans hem aportat a la guardiola de les pensions un 29% del total del fons de reserva acumulat fins el 2011 (més de 20.000 milions d’euros), quan Catalunya representa el 16% de la població de tot l’estat espanyol.

Val a dir que la Seguretat Social, malgrat que l’ocupació està en el seu nivell més alt dels últims set anys i l’economia creix a bon ritme, acumula dèficit des de l’any 2011, donat que les cotitzacions socials no cobreixen les despeses. Les causes principals es troben en la precarietat de l’ocupació, els sous baixos (si són baixos també ho són les cotitzacions) i les bonificacions de les cotitzacions socials, que han reduït dràsticament els ingressos de la Seguretat Social, trobant-nos que recapta menys en aquests anys en què es crea ocupació que en els què se’n destruïa.

Quan jo era petit a casa teníem el costum de fer guardiola durant tot l’any. Quan arribava la nit de Reis deixaven, juntament amb les sabates, la guardiola amb els estalvis. Pel matí, entre els pertinents regals, s’escampaven els trossos de la guardiola trencada amb una de nova per tornar a omplir i, en el lloc on hi havien estat les monedes estalviades, hi havia un grapat de llaminadures.

Veient que no es prenen mesures eficients per solucionar els problemes del nostre sistema de pensions, com són el de sostenibilitat financera i la reducció de la pensió mitjana durant les pròximes dècades -segons els experts, podria arribar al 30-35%- aquest any he demanat als reis d’orient que, quan em toqui cobrar la pensió, el govern de torn no em pagui amb un grapat de caramels.
Martí Sistané
President FEGP