Archive for the ‘Política econòmica’ Category

Disfuncions i altres malalties

dilluns, 30 de abril del 2018

blocAquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.


Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.


Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.


Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.


Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).


La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.


L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.


No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.


Martí Sistané

President FEGP

La guardiola

dilluns, 8 de gener del 2018

guardiolaAquest dies hem sentit a parlar amb més freqüència de la “guardiola de les pensions”. Així és com, de manera col·loquial, s’anomena el Fons de Reserva de la Seguretat Social. Es tracta d’un fons sobirà d’inversió creat pel Govern d’Espanya l’any 2000 a fi de garantir el sistema públic de la Seguretat Social.

Els catalans hem aportat a la guardiola de les pensions un 29% del total del fons de reserva acumulat fins el 2011 (més de 20.000 milions d’euros), quan Catalunya representa el 16% de la població de tot l’estat espanyol.

Val a dir que la Seguretat Social, malgrat que l’ocupació està en el seu nivell més alt dels últims set anys i l’economia creix a bon ritme, acumula dèficit des de l’any 2011, donat que les cotitzacions socials no cobreixen les despeses. Les causes principals es troben en la precarietat de l’ocupació, els sous baixos (si són baixos també ho són les cotitzacions) i les bonificacions de les cotitzacions socials, que han reduït dràsticament els ingressos de la Seguretat Social, trobant-nos que recapta menys en aquests anys en què es crea ocupació que en els què se’n destruïa.

Quan jo era petit a casa teníem el costum de fer guardiola durant tot l’any. Quan arribava la nit de Reis deixaven, juntament amb les sabates, la guardiola amb els estalvis. Pel matí, entre els pertinents regals, s’escampaven els trossos de la guardiola trencada amb una de nova per tornar a omplir i, en el lloc on hi havien estat les monedes estalviades, hi havia un grapat de llaminadures.

Veient que no es prenen mesures eficients per solucionar els problemes del nostre sistema de pensions, com són el de sostenibilitat financera i la reducció de la pensió mitjana durant les pròximes dècades -segons els experts, podria arribar al 30-35%- aquest any he demanat als reis d’orient que, quan em toqui cobrar la pensió, el govern de torn no em pagui amb un grapat de caramels.
Martí Sistané
President FEGP

Qui pot parlar en nom de les pimes?

dilluns, 25 de setembre del 2017

pimesLes institucions econòmiques i empresarials de major llinatge s’han manifestat. Davant la situació política que engoleix Catalunya les summitats patronals han estat poc sensibles amb els parers dels ciutadans. No han entès res del que està passant, segurament perquè leviten molt per damunt de la gent del carrer, entre la què també s’hi troben els empresaris i directius de les petites i mitjanes empreses, com també aquells que treballen pel seu compte.

Un té la sensació que la indolència palesa aquests dies per les entitats empresarials més poderoses -que no vol dir que siguin les més representatives- s’ha fet al dictat de les grans companyies o sota les influències dels interessos més abrivats. No tinc la impressió que s’hagi auscultat el pensament de l’empresariat de debò, sigui quina sigui la seva opinió. Les al·locucions i els comunicats de premsa han engrandit encara més l’abisme entre els portaveus i la gent d’empresa, la de veres.

Pensin d’una manera o d’una altra, potser a favor o potser en contra, bona part dels empresaris de la factoria, del taller, de la botiga, de l’obrador, de l’establiment i de l’oficina no se senten còmodes davant les asseveracions dels dirigents patronals, perquè no se senten representats. Vet aquí l’escletxa cada vegada més accentuada. Els moments polítics que estem vivint des de fa mesos no han estat aprofitats per la majoria d’organitzacions empresarials, que han perdut l’oportunitat de sintonitzar amb les bases i recollir el seu estat d’opinió, en tota la seva diversitat.

Si totes les associacions, les cambres i els cercles més influents s’haguessin manifestat favorables al dret a decidir l’efecte hauria estat molt contundent. Avui molt pocs discutirien el seu ascendent i la capacitat de representar el mosaic empresarial. Fins i tot haurien recuperat un cert lideratge, que a hores d’ara només es manté pel comensalisme d’alguns mitjans de comunicació que no acaben d’entendre que ja fa temps que les patronals antigues ja no representen l’empresariat modern. Cada vegada més les entitats territorials, com ara la FEGP, fem bona la nostra proximitat amb els polígons, els centres comercials i els negocis a peu de carrer per identificar-se amb els anhels i els renecs de l’empresariat.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso