Archive for the ‘Economia comarcal’ Category

Predicció, previsió i prevenció

dilluns, 5 de març del 2018

comercFa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera.

Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor.

Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure.

Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals.

Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials.

Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps.

En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l’economia local.

Martí Sistané
President de la FEGP

Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva

Què bé que s’hi viu, sense indústria

dimecres, 14 de febrer del 2018

En abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

El carreró del “Gato”

dilluns, 30 de octubre del 2017

Gato[1]

En el septenni i escaig de crisi econòmica ens hem llegit, uns i altres, tota mena de retrets i escarafalls en relació amb la praxi dels negocis; què passa amb l’ètica empresarial quan vénen mal dades i els balanços trontollen.

Fins a quin punt en cicles depressius i en períodes de turbulència econòmica, quan els directius han de salvar els mobles, són permissibles actituds indolents amb les persones i l’entorn social? És l’ètica empresarial un vestit de temporada que cal desar a l’armari quan no toca?

Sempre hi ha retrucs econòmics, és cert, però aquesta vegada han estat motius polítics els que han porfiritzat els codis de l’ètica empresarial. L’octubrada ens ha abocat una seqüència d’anuncis de deslocalització fiscal per part de corporacions fàtues i companyies pròdigues. On queda aquell compromís amb la terra i les persones? On s’amaguen els valors fuetejats en els vídeos de la RSE?

A més d’un directiu li han petat les costures dels menyspreu i la ranciesa. Tèrboles imatges, deformes com les d’aquell valleinclanesc carreró del Gato, les d’un màxim representant d’una de les nostrades -així ens ho havien fet creure- grans corporacions bequetejant amb el president valencià. Ens ha fet mal, francament. No ens la mereixíem, aquella escena.

La promiscuïtat de les companyies s’allunya de qualsevol patró ètic, perquè revela un compromís de cartró pedra amb la comunitat que les ha acollit i, individualment, amb les persones que hi havien confiat. El decàleg de l’ètica empresarial de la FEGP proposa “generar riquesa per retribuir adequadament els treballadors i els propietaris i atendre els deures fiscals; així com col·laborar en el progrés de la societat civil on està arrelada i viu l’empresa.”

Si no hi ha un retorn, hi ha usura. Si es perden les estètiques del compromís el resultat és pornogràfic.

I és clar, una vegada més, seran les petites empreses, aquelles que no es poden allunyar dels seus mercats ni declarar-se fiscalment irresponsables, les que es mantindran en el seu lloc, callades i anheloses de temps millors.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso