Archive for the ‘Capital humà’ Category

La FP no és la que necessitem les empreses

dilluns, 2 de juliol del 2018

formacioLa taxa d’atur del Gran Penedès està en un 13,5%, gairebé un punt i mig per damunt de la mitjana catalana. La realitat és contundent: prop de vint-i-un mil residents en el nostre econosistema granpenedesenc estan buscant feina. En canvi, les empreses no troben personal tot just quan, ara sí, estan disposades a augmentar les seves plantilles.

Ensems la vitalització econòmica s’observa un declivi del mercat laboral, que no pot donar resposta a la demanda de les companyies. Els departaments de RRHH han d’importar mà d’obra competent d’altres demarcacions, cosa que genera un maldecap afegit perquè no és fàcil consolidar els llocs de treball amb personal no resident a la mateixa zona, tret dels perfils directius.

Què ens està passant? Les mirades més crítiques es centren en la formació professional i en la formació ocupacional.

La formació ocupacional ja fa temps que està damnada per un Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) que ha esdevingut una macroestructura ineficaç i farcida de vicis burocràtics i peremptorietats fàtues. Sempre de manera subreptícia -ells sabran per què- els tècnics dels departaments d’ocupació que estan a peu de carrer, i que coneixen com ningú les vergonyes del sistema, blasmen la seva operativitat.

Pel que fa a la formació professional, aquesta és la ventafocs dels sistema reglat. Les modalitats de formació en alternança -particularment, la dual- van despertar les majors expectatives tant a les empreses com en les mateixes factories de cicles de FP. Des del primer moment, la direcció general de la Formació Professional n’ha fet valoracions positives, però contradictòries.

Segons uns i altres -aquells i aquelles que ho pateixen a les aules- la posada en marxa de la FP Dual va ser precipitada. Han passat set anys i en prou feines s’han reparat les esquerdes d’una implementació sobtada. Es pot dir que la dual funciona, més o menys, perquè està dopada, però no pas perquè hagi satisfet les expectatives polítiques, com tampoc les dels docents.

Cal interpretar que la FP està ben tutelada però mal planificada. Caldria abocar-hi molts més recursos per fer-la més atractiva i per categoritzar-la socialment. Si hi ha una assignatura pendent més que cap altra aquesta és la necessitat de prestigiar la formació professional. A més, cal duplicar els pressupostos per diversificar el catàleg de cicles formatius, fer-los més eficients i dotar les instal·lacions amb laboratoris, tallers i àrees d’experimentació. Només així podrem atraure més alumnes i conjugar el binomi formació i empresa. Ara no hi ha manera.

Isidre Also Torrents
Secretari general · FEGP
@isidrealso

De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau

Padró 2017

dilluns, 19 de febrer del 2018

gent

Cada any, a finals de gener, surten les dades oficials del padró municipal. La lectura superficial del padró, que és el que jo faig, agrupa la població per gènere biològic, per origen (nacional i estranger) i per franges d’edat (fins a 16, els que en tenen entre 17 i 64, i els de 65 o més anys). Total, dotze números que sumats indiquen la població total.

Primer que res una mica de marc general i després entrarem en detalls. Vilanova i la Geltrú sempre havia crescut de forma continuada des de feia decennis, fins que es va produir una inflexió. El màxim de població va ser l’any 2011. Els anys següents i, com a conseqüència de la crisi, van marxar molts emigrants provocant una reducció de la població de 1.200 habitats. A partir de 2016 la població torna a créixer però amb un nou condicionant, que és el fet que el creixement dit “natural” (naixements – morts) passa a ser negatiu. En pocs anys, als gràfics apareixen, doncs, dos canvis de rasant: un període de pèrdua de població, encara no recuperat, i un altre d’acceleració de l’envelliment de la població. Dos canvis de rasant que modifiquen el punt de vista sobre el que serà el paisatge futur. Com que no sóc especialista del tema em limitaré a exposar els números intentant evitar la temptació de treure’n conclusions.

En el període 2012-2015, Vilanova perd 1.200 habitants. El 2016 en recupera 280 i el 2017 en recupera 100 més. A data u de gener del 2018, som, oficialment, 66.077 vilanovins.

Només mirant el padró, costa de fer consideracions sobre la distribució entre nacionals i estrangers doncs les estadístiques fan referència als estrangers oficials i no als que consideraríem com a estrangers d’origen. El nombre d’estrangers oficials queda afectat pels moviments migratoris tangibles i també pels processos de nacionalització i tot plegat fa que el que està imprès al paper pugui ser diferent del que es percep al carrer. Dels 66.077 habitants de Vilanova, 6.628 són oficialment estrangers.

Sempre hi ha hagut més dones que homes. Només remarcar que aquesta diferència ha augmentat a favor de les dones per la marxa de població estrangera que típicament té més presència masculina que femenina. Ara mateix, a Vilanova, hi ha 2.000 dones més que homes.

On els canvis a l’evolució són més significatius és a les franges d’edat. El nombre d’habitants de 16 o menys anys assoleix un màxim l’any 2013, amb 11.230. A partir d’aquest any davalla; fins i tot en aquests dos darrers anys, en què la població total ha augmentat. Avui a Vilanova hi ha 360 menors menys que fa quatre anys. Només l’any 2017 n’hem perdut 103 i ara en són 10.853.

L’evolució del nombre d’habitants dins la franja de 65 o més anys augmenta de forma lineal i constant, fins i tot els anys de pèrdua de població total. Aquesta franja augmenta entre 200 i 300 persones cada any. Les implicacions no només són econòmiques (pensions) i assistencials (sistema sanitari). Pensem que en una cultura com la nostra, la cura dels més grans en l’àmbit familiar sol recaure sobretot sobre les dones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 12.204 persones.

Finalment, la franja diguem-ne productiva, entre els 17 i els 64, que, entre 2011 i 2015 va baixar en 2000 persones, es manté estable i en aquests dos darrers anys ha crescut en 50 persones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 43.020 persones.

Amb la intenció de fer un retrat de l’evolució de les franges, consideraré el període 2009-2017 perquè, en aquest període, la població ha variat molt poc. El 2009 érem 65.890 i ara som 66.077.  Aquests 187 nous vilanovins dels darrers vuit anys s’han distribuït de la següent manera.

La franja de 16 o menys ha crescut en 70.
La franja de 17 a 64 ha davallat en 1.707.
La franja de 65 o més ha crescut en 1.824.

En resum: 70 – 1707 + 1824 = 187. Aquests són els números i ja he fet bé de dir que no en treuria conclusions.

Conrad Rovira