Padró 2017

dilluns, 19 de febrer del 2018

gent

Cada any, a finals de gener, surten les dades oficials del padró municipal. La lectura superficial del padró, que és el que jo faig, agrupa la població per gènere biològic, per origen (nacional i estranger) i per franges d’edat (fins a 16, els que en tenen entre 17 i 64, i els de 65 o més anys). Total, dotze números que sumats indiquen la població total.

Primer que res una mica de marc general i després entrarem en detalls. Vilanova i la Geltrú sempre havia crescut de forma continuada des de feia decennis, fins que es va produir una inflexió. El màxim de població va ser l’any 2011. Els anys següents i, com a conseqüència de la crisi, van marxar molts emigrants provocant una reducció de la població de 1.200 habitats. A partir de 2016 la població torna a créixer però amb un nou condicionant, que és el fet que el creixement dit “natural” (naixements – morts) passa a ser negatiu. En pocs anys, als gràfics apareixen, doncs, dos canvis de rasant: un període de pèrdua de població, encara no recuperat, i un altre d’acceleració de l’envelliment de la població. Dos canvis de rasant que modifiquen el punt de vista sobre el que serà el paisatge futur. Com que no sóc especialista del tema em limitaré a exposar els números intentant evitar la temptació de treure’n conclusions.

En el període 2012-2015, Vilanova perd 1.200 habitants. El 2016 en recupera 280 i el 2017 en recupera 100 més. A data u de gener del 2018, som, oficialment, 66.077 vilanovins.

Només mirant el padró, costa de fer consideracions sobre la distribució entre nacionals i estrangers doncs les estadístiques fan referència als estrangers oficials i no als que consideraríem com a estrangers d’origen. El nombre d’estrangers oficials queda afectat pels moviments migratoris tangibles i també pels processos de nacionalització i tot plegat fa que el que està imprès al paper pugui ser diferent del que es percep al carrer. Dels 66.077 habitants de Vilanova, 6.628 són oficialment estrangers.

Sempre hi ha hagut més dones que homes. Només remarcar que aquesta diferència ha augmentat a favor de les dones per la marxa de població estrangera que típicament té més presència masculina que femenina. Ara mateix, a Vilanova, hi ha 2.000 dones més que homes.

On els canvis a l’evolució són més significatius és a les franges d’edat. El nombre d’habitants de 16 o menys anys assoleix un màxim l’any 2013, amb 11.230. A partir d’aquest any davalla; fins i tot en aquests dos darrers anys, en què la població total ha augmentat. Avui a Vilanova hi ha 360 menors menys que fa quatre anys. Només l’any 2017 n’hem perdut 103 i ara en són 10.853.

L’evolució del nombre d’habitants dins la franja de 65 o més anys augmenta de forma lineal i constant, fins i tot els anys de pèrdua de població total. Aquesta franja augmenta entre 200 i 300 persones cada any. Les implicacions no només són econòmiques (pensions) i assistencials (sistema sanitari). Pensem que en una cultura com la nostra, la cura dels més grans en l’àmbit familiar sol recaure sobretot sobre les dones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 12.204 persones.

Finalment, la franja diguem-ne productiva, entre els 17 i els 64, que, entre 2011 i 2015 va baixar en 2000 persones, es manté estable i en aquests dos darrers anys ha crescut en 50 persones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 43.020 persones.

Amb la intenció de fer un retrat de l’evolució de les franges, consideraré el període 2009-2017 perquè, en aquest període, la població ha variat molt poc. El 2009 érem 65.890 i ara som 66.077.  Aquests 187 nous vilanovins dels darrers vuit anys s’han distribuït de la següent manera.

La franja de 16 o menys ha crescut en 70.
La franja de 17 a 64 ha davallat en 1.707.
La franja de 65 o més ha crescut en 1.824.

En resum: 70 – 1707 + 1824 = 187. Aquests són els números i ja he fet bé de dir que no en treuria conclusions.

Conrad Rovira

Què bé que s’hi viu, sense indústria

dimecres, 14 de febrer del 2018

En abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

La guardiola

dilluns, 8 de gener del 2018

guardiolaAquest dies hem sentit a parlar amb més freqüència de la “guardiola de les pensions”. Així és com, de manera col·loquial, s’anomena el Fons de Reserva de la Seguretat Social. Es tracta d’un fons sobirà d’inversió creat pel Govern d’Espanya l’any 2000 a fi de garantir el sistema públic de la Seguretat Social.

Els catalans hem aportat a la guardiola de les pensions un 29% del total del fons de reserva acumulat fins el 2011 (més de 20.000 milions d’euros), quan Catalunya representa el 16% de la població de tot l’estat espanyol.

Val a dir que la Seguretat Social, malgrat que l’ocupació està en el seu nivell més alt dels últims set anys i l’economia creix a bon ritme, acumula dèficit des de l’any 2011, donat que les cotitzacions socials no cobreixen les despeses. Les causes principals es troben en la precarietat de l’ocupació, els sous baixos (si són baixos també ho són les cotitzacions) i les bonificacions de les cotitzacions socials, que han reduït dràsticament els ingressos de la Seguretat Social, trobant-nos que recapta menys en aquests anys en què es crea ocupació que en els què se’n destruïa.

Quan jo era petit a casa teníem el costum de fer guardiola durant tot l’any. Quan arribava la nit de Reis deixaven, juntament amb les sabates, la guardiola amb els estalvis. Pel matí, entre els pertinents regals, s’escampaven els trossos de la guardiola trencada amb una de nova per tornar a omplir i, en el lloc on hi havien estat les monedes estalviades, hi havia un grapat de llaminadures.

Veient que no es prenen mesures eficients per solucionar els problemes del nostre sistema de pensions, com són el de sostenibilitat financera i la reducció de la pensió mitjana durant les pròximes dècades -segons els experts, podria arribar al 30-35%- aquest any he demanat als reis d’orient que, quan em toqui cobrar la pensió, el govern de torn no em pagui amb un grapat de caramels.
Martí Sistané
President FEGP