Predicció, previsió i prevenció

dilluns, 5 de març del 2018

comercFa uns quants anys, corria la primavera del 2001, tot just iniciant el nou segle XXI i el III mil·lenni, vaig assistir a Girona a una conferència de models econòmics de futur impartida per un catedràtic d’Economia que en aquell moment ostentava un alt càrrec directiu d’una coneguda entitat financera.

Si posem en context aquell any 2001 recordarem que va ser l’any que va tenir lloc el brutal atemptat de les torres bessones de Nova York, mentre que a l’estat espanyol José Maria Aznar continuava amb la “Espanya va bien”, s’acabava la mili obligatòria  i a Catalunya feia 21 anys que governava Jordi Pujol i tot just havia anomenat Artur Mas com el seu successor.

Entre d’altres prediccions, recordo que ens va fer una dissertació on preveia una societat que treballaria de dilluns a dijous al migdia i la resta de la setmana ens dedicaríem a l’oci. Aquest fet comportaria un creixement del sector serveis i ho argumentava fent una projecció des del principi de l’era industrial en la què es treballava dissabtes i com aquestes jornades es varen anar reduint. En el moment de la conferència ja ho situava en que divendres a la tarda ja s’havia incorporat al cap de setmana i que, en poc temps, aquest llarg cap de setmana abraçaria tot el divendres per arrabassar, en no gaires anys més, la tarda del dijous, incorporant-la al cap de setmana. Més o menys venia a dir que estaríem mitja setmana treballant i mitja d’oci, per la qual cosa considerava que la inversió en el futur estava en el sector serveis, oci i lleure.

Avui, més de quinze anys després, podem assegurar que els caps de setmana no s’han allargat i, malauradament, si hi ha molta gent ociosa no és per redistribució de la jornada laboral sinó perquè ostentem una de les xifres d’atur més elevades d’Europa. I, d’ençà de la crisi, amb el temor que això augmenti el sostre de l’atur endèmic com a conseqüència dels canvis de model productiu i la manca de readaptació del aturats als perfils que demanden els llocs de treball actuals.

Però si actualment a Catalunya hi ha més superfície destinada a àrees comercials d’esbarjo i oci no ha estat perquè gaudim d’un nivell de renda més alt sumat a més temps lliure, sinó a costa de transformar naus, on abans havien indústries, per centres de pàdel o requalificant usos de sòl industrial per a polígons comercials.

Vagi per endavant que han de ser benvingudes totes les iniciatives que generin riquesa, llocs de treball i creixement als municipis en particular i a la comarca en general. Però cal una estratègia de promoció econòmica ben definida i amb visió de futur amb un teixit empresarial divers en sectors i dinàmiques econòmiques que aportin creixement econòmic i llocs de treball de manera estable i continuada en el temps.

En el nou escenari de globalització i pugna competitiva entre territoris, cal que les municipalitats transcendeixin aquestes competències tradicionals i, sense deixar de prestar serveis públics eficients, assumeixin un paper promotor del desenvolupament integral que inclogui la dinamització de l’economia local.

Martí Sistané
President de la FEGP

Article publicat a l’edició núm. 141 de la revista Perspectiva

De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau

Padró 2017

dilluns, 19 de febrer del 2018

gent

Cada any, a finals de gener, surten les dades oficials del padró municipal. La lectura superficial del padró, que és el que jo faig, agrupa la població per gènere biològic, per origen (nacional i estranger) i per franges d’edat (fins a 16, els que en tenen entre 17 i 64, i els de 65 o més anys). Total, dotze números que sumats indiquen la població total.

Primer que res una mica de marc general i després entrarem en detalls. Vilanova i la Geltrú sempre havia crescut de forma continuada des de feia decennis, fins que es va produir una inflexió. El màxim de població va ser l’any 2011. Els anys següents i, com a conseqüència de la crisi, van marxar molts emigrants provocant una reducció de la població de 1.200 habitats. A partir de 2016 la població torna a créixer però amb un nou condicionant, que és el fet que el creixement dit “natural” (naixements – morts) passa a ser negatiu. En pocs anys, als gràfics apareixen, doncs, dos canvis de rasant: un període de pèrdua de població, encara no recuperat, i un altre d’acceleració de l’envelliment de la població. Dos canvis de rasant que modifiquen el punt de vista sobre el que serà el paisatge futur. Com que no sóc especialista del tema em limitaré a exposar els números intentant evitar la temptació de treure’n conclusions.

En el període 2012-2015, Vilanova perd 1.200 habitants. El 2016 en recupera 280 i el 2017 en recupera 100 més. A data u de gener del 2018, som, oficialment, 66.077 vilanovins.

Només mirant el padró, costa de fer consideracions sobre la distribució entre nacionals i estrangers doncs les estadístiques fan referència als estrangers oficials i no als que consideraríem com a estrangers d’origen. El nombre d’estrangers oficials queda afectat pels moviments migratoris tangibles i també pels processos de nacionalització i tot plegat fa que el que està imprès al paper pugui ser diferent del que es percep al carrer. Dels 66.077 habitants de Vilanova, 6.628 són oficialment estrangers.

Sempre hi ha hagut més dones que homes. Només remarcar que aquesta diferència ha augmentat a favor de les dones per la marxa de població estrangera que típicament té més presència masculina que femenina. Ara mateix, a Vilanova, hi ha 2.000 dones més que homes.

On els canvis a l’evolució són més significatius és a les franges d’edat. El nombre d’habitants de 16 o menys anys assoleix un màxim l’any 2013, amb 11.230. A partir d’aquest any davalla; fins i tot en aquests dos darrers anys, en què la població total ha augmentat. Avui a Vilanova hi ha 360 menors menys que fa quatre anys. Només l’any 2017 n’hem perdut 103 i ara en són 10.853.

L’evolució del nombre d’habitants dins la franja de 65 o més anys augmenta de forma lineal i constant, fins i tot els anys de pèrdua de població total. Aquesta franja augmenta entre 200 i 300 persones cada any. Les implicacions no només són econòmiques (pensions) i assistencials (sistema sanitari). Pensem que en una cultura com la nostra, la cura dels més grans en l’àmbit familiar sol recaure sobretot sobre les dones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 12.204 persones.

Finalment, la franja diguem-ne productiva, entre els 17 i els 64, que, entre 2011 i 2015 va baixar en 2000 persones, es manté estable i en aquests dos darrers anys ha crescut en 50 persones. Ara mateix, en aquesta franja hi ha 43.020 persones.

Amb la intenció de fer un retrat de l’evolució de les franges, consideraré el període 2009-2017 perquè, en aquest període, la població ha variat molt poc. El 2009 érem 65.890 i ara som 66.077.  Aquests 187 nous vilanovins dels darrers vuit anys s’han distribuït de la següent manera.

La franja de 16 o menys ha crescut en 70.
La franja de 17 a 64 ha davallat en 1.707.
La franja de 65 o més ha crescut en 1.824.

En resum: 70 – 1707 + 1824 = 187. Aquests són els números i ja he fet bé de dir que no en treuria conclusions.

Conrad Rovira